Biografia -- La seva història
Sol Gabetta és una Violoncel.lista argentina, nascuda a Córdoba el 1981, amb ascendència franca-russa.
Als 12 anys va anar a viure amb la seva mare i el seu germà a Madrid, per a estudiar a la Escuela Superior de Música Reina Sofía amb el professor Ivan Monighetti, amb qui també estudiaria a la Musik-Akademie der Stadt Basel. Més tard estudia a Berlín amb David Geringas a la Musikhochschule Hanns Eisler. L’han guardonat amb els premis Diapason d’or francès, dues vegades amb l’ECHO Klassik (considerat el millor premi per a música clàssica del moment) i amb el Premio Carlos Gardel. Va fer el seu salt a la fama el 2004 tocant de solista amb la Orquestra Filarmònica de Vienna sota la direcció de Valery Gergiev. És una de les Viol.loncelistes més prestigioses del moment, actuant més de 200 vegades l’any a països com els Estats Units, Anglaterra, Àustria, Alemanya, Japó, etc. Té cinc CD publicats per Sony enregistrements.
El meu principi:
La meva mare va estudiar Piano a la Musik-Akademie der Stadt Basel, on va coincidir amb Sol Gabetta. Ja llavors, tal com m’explica ara, tenia un so increïble, fora del normal.
Anys més tard, quan jo en tenia 10, va sentir-la tocar a Catalunya Música, on hi enunciaven el seu proper concert a Barcelona (Febrer del 2007).
Jo estudio Violoncel des de l’edat de tres anys.La música va començar per a mi com un joc, i de fet poc o molt continua sent-ho, amb la diferència de que actualment puc afirmar amb seguretat que vull seguir jugant-hi tota la meva vida.
El cas és, que la meva mare, volia que jo sentís tocar aquella meravellosa noia prodigi que ella havia sentit anys abans (jo estava en una petita crisi musical a causa de les poques esperances que donaven els professors per la meva futura carrera musical). Quan anàvem a entrar a l’Auditori (aquesta part sempre he cregut cosa del destí) vàrem coincidir amb la Sol i la seva mare que entraven a la sala. Més sorpreses vàrem quedar al veure que els nostres seients eren just al costat que els de la mare de la Sol. Crec que aquests factors que nosaltres no controlem són els que dirigeixen la nostra vida, alguna força que ens mou cap a la direcció que hem de prendre. Què hagués passat si no ens haguéssim assegut de costat...? No ho podré saber mai.
Jo vaig sentir aquell concert d’Édouard Lalo meravellada, tenia la sensació de que davant meu hi havia una formosa princesa que enlluernava el públic amb les seves notes. La seva elegància, el seu foc, la seva brillant tècnica, la seva gràcia, tot un plegat de característiques que la feien perfecta. Un cop acabat el concert vàrem dirigir-nos als camerinos, acompanyades de la mare de l’artista. La meva mare va formular per mi la pregunta que jo no m’atrevia a fer, però que jo desitjava amb totes les meves forces... “podrias escucharla tocar algun dia?” referint-se a mi.
... i així va començar el meu viatge.
